Torno
a l’activitat bloguera després d’una temporada en silenci amb aquest tema que
fa temps que em ronda pel cap per plantejar una petita reflexió.
Petita
introducció. Els adults som terriblement hàbils en captar els comportaments
inadequats dels menuts. Sembla mentida com veiem clarament quan un nen es
comporta com a tal i es passa de la ratlla. És a dir, quan tensa la corda fins
a tal punt que ens treu de polleguera i el titllem d’infantil, nen petit (més
que la seva pròpia edat objectiva per provocar-lo o fer-li canviar de conducta),
etc. Observem que el seu comportament no s’ha adequat als valors i a l’estat
emocional que aquell moment i context requereix.
Doncs
bé, aquesta habilitat per als nostres coetanis, la perdem automàticament.
Si
entenem la intel·ligència
emocional com
l'habilitat que tenim per gestionar l'emoció, transmetre-la de forma adequada i
percebre la dels altres, quan no és així, i a més és tan evident, no actuem
entre adults. És un tema tabú.
http://belensambucety.com/inteligencia-emocional-en-los-negocios-de-multinivel |
Ara
sí vaig ara al gra. A les empreses es permeten comportaments igual d’infantils,
o fins i tot més, que els que no permetem als nens. I el que és més greu, no es
volen veure, ni afrontar, ni gestionar, ni fer absolutament res de res. Per què penseu que
passa?
Perquè
no es sanciona, crida a l’ordre, es dialoga, o simplement es fa alguna cosa?
La
por al conflicte és inherent a la nostra societat mediterrània. I si no mediterrània,
la de casa nostre, segur. Som testimonis cada dia. Es parla, es critica, es maleeix,
es fan judicis de valor sense coneixement de causa, però sempre sense la
persona o persones al davant. D’amagat. Furtivament.
Els
comportaments poc adequats dins les organitzacions, tenen conseqüències
negatives que poden esdevenir terribles si no s’aturen o es modulen a temps. I,
a voltes, aquestes les pateixen persones innocents. Que no tenen cap culpa.